Lentament camina,conserva el mateisx amagatall,
poc a poc pel camí arriba
dura closca com el metall.
S’espanta amb facilitat
de tot allò que l’envolta
però viu amb felicitat
tot i que el seu somriure no s’escolta.
Sempre porta la casa a sobre
com és de poruga,
la seva porta a ningú obre
quin misteri, la tortuga.
Ester Hernández Andrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada